19.00 h. Inici

Presentació: Aurora Masip i Malak Lmaimouni

Peça musical: Sencera
El músic que mirava el cel, Hastenbeck, 1757

Parlament de benvinguda
Hble. Sra. Núria Montserrat Pulido, consellera de Recerca i Universitats i presidenta de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI)

Peça musical: Hores per dies
La calculadora humana, Cap Canaveral, 1961

Lliuraments
Premi Nacional a la Transferència del Coneixement i la Innovació
Premi Nacional al Mecenatge i a la Col·laboració Científica Publicoprivada
Premi Nacional a la Creació d’una Empresa de Base Científica
Premi Nacional “Joan Guinovart i Cirera” de Comunicació Científica

Peça musical:Un son
40 anys amb la ciència, Barcelona, 1986

Lliuraments
Premi Nacional de Recerca al Talent Jove (ex aequo)
Premi Nacional de Recerca

Parlament de cloenda
M. Hble. Sr. Salvador Illa i Roca, president de la Generalitat de Catalunya

Peça musical: Roja i espessa

20.10 h Refrigeri

Veu
Anna Andreu

Instrumentació
Marina Arrufat

---

Talent i ciència

El músic que mirava el cel

Hastenbeck, Baixa Saxònia, 1757

Aquella nit de malson, Wilhelm Herschel, oboista de la Guàrdia de Hannover, observa els estels mentre rememora l’horror viscut fa escasses hores a la batalla de Hastenbeck, a la guerra dels Set Anys. Ocult en una rasa tova de fang, forma part de la desbandada de l’exèrcit britanicohannoverià derrotat pels francesos.

Setmanes després, es refugia a Anglaterra amb els seus germans, tots músics, com el pare. Allà es canvia el nom pel de William i es guanya la vida com a músic. A més de l’oboè, toca l’òrgan, el violí, el violoncel i l’arpa, compon i dirigeix orquestres. La seva educació no només abastava notes i acords, sinó que va incloure la poesia, els idiomes i la filosofia natural.

Però més enllà dels pentagrames, William té un talent immens per l’astronomia. La música fa de pont intel·lectual, tècnic, i també financer, cap a la recerca dels astres. Els secrets de l’harmonia i l’acústica, la capacitat d’abstracció i la disciplina que li aporten, el condueixen a cultivar les matemàtiques i l’òptica. Alhora, consumeix disciplinadament tots els tractats d’astronomia de l’època.

Construeix grans telescopis i elabora els seus primers catàlegs celestes. Amb l’ajut de la seva germana Caroline i el seu germà gran descobreix, el 1781, un gran planeta desconegut fins ara: Urà, el setè planeta del sistema solar. Una troballa que va reescriure l’astronomia en una època en què, des de l’antiguitat, es coneixien només els sis planetes, de Mercuri a Saturn, visibles a simple vista.

Nomenat astrònom real per Jordi III, cataloga milers de nebuloses i cúmuls estel·lars, dos satèl·lits d’Urà i altres dos de Saturn, i intueix la forma de disc pla de la Via Làctia. Herschel va observar l’eclipsi solar anular del 5 de setembre de 1793, investigant la naturalesa del Sol a través d’aquest fenomen.

En el camp de la llum i els colors, va trobar l’espectre infraroig. L’obra científica d’un músic que va captar l’invisible no només va eixamplar els límits de l’Univers conegut sinó que va demostrar que una observació metòdica, aliada amb l’enginy tècnic i el talent científic, són capaços de revelar nous mons.

“La calculadora humana”

Barcelona, 1986

“Feu que ella revisi els càlculs. Si diu que estan bé, estic llest per partir” . Això va dir l’astronauta John Glenn poc abans d’enlairar-se en la nau Friendship 7. L’expilot de guerra no es refiava dels càlculs dels ordinadors electrònics IBM recentment estrenats per la NASA.

“Ella” era l’afroamericana Katherine Johnson, coneguda com “la calculadora humana”. Un sinònim de perfecció matemàtica. Katherine va confirmar els càlculs per la finestra de llançament, recorregut i punt de reentrada a l’atmosfera de la nau en unes hores. Tot estava en ordre.

La Friendship 7 va fer tres voltes a la Terra en 4 hores, 55 minuts i 23 segons. Un vol orbital que va restablir l’orgull nacional, assolint el nivell dels soviètics, que el 1957 havien llançat l’Sputnik 1 i el 1961 van posar el primer cosmonauta a l’espai en donar una volta al planeta. Un any abans de la missió de Glenn, el treball de Katherine Johnson ja havia permès llançar el vol suborbital d’Alan Shephard.

Fruit d’anys d’entrenament rigorós, el cervell abstracte de Katherine generava de forma quasi natural les equacions necessàries per controlar una nau a l’espai i tornar-la de retorn. Uns càlculs amb múltiples variables. Dades físiques dels coets i naus: masses, angles d’enlairament, combustible; dades astronòmiques, com ara el moviment de la Terra o l’atracció gravitatòria d’altres cossos...

En els anys següents, va participar a les missions Gemini i, sobretot, a l’Apollo 11, que va portar l’ésser humà a la Lluna el 1969. Katherine va calcular la trajectòria per allunar-hi i retornar a la Terra, determinant l’angle exacte de reentrada a l’atmosfera.

Durant anys, va comprovar els càlculs dels ordinadors de la NASA, ajudant a implantar-los. El passat abril, els astronautes de l’Artemis II que, entre d’altres fenòmens, van observar en òrbita un eclipsi solar quan la Lluna va tapar el Sol, seguien trajectòries hereves de les equacions de Johnson.

Aquella nena que, en la seva Virgínia natal, comptava les passes exactes necessàries per creuar el carrer o per anar a l’església; els plats que rentava o la quantitat d’estels al cel; la mateixa que es va graduar en matemàtiques tot i el segregacionisme racial i de gènere de l’època... va viure 101 anys. Els últims els va dedicar, precisament, a estimular el talent científic a les escoles.

40 anys amb la ciència

Cap Canaveral, Florida, EUA, 1961

La primera frase del text de presentació de la llavors Fundació Catalana per a la Recerca, el 1986, deia: “El desenvolupament cultural, econòmic i industrial d’un poble descansa, avui més que mai, sobre la capacitat de creació científica”.

Un nou actor naixia, textualment, per “promoure la confluència d’iniciatives de persones i entitats interessades a donar suport a la recerca i impulsar la investigació científica amb una visió àmplia de la ciència al servei de l’ésser humà”. El seu singular Patronat mixt estava integrat per entitats públiques i per empreses.

L’embrió de la Fundació el trobem el 1976 en una comissió gestora presidida per l’enginyer de camins, canals i ports Albert Serratosa, cervell a l’ombra de la idea, juntament amb el seu germà, el químic Fèlix Serratosa; el bioquímic Joan Oró; el químic Antoni Ballester; el sociòleg Lluís Carreño; i el geògraf Josep Antoni Plana. Deu anys després, el 22 de desembre de 1986, es constituïa la Fundació.

La història de la Fundació ha estat també la del sistema de recerca de Catalunya. Ha generat infraestructures científiques com ara el Centre de Supercomputació de Catalunya o l’Anella Científica i spin-offs com Nominalia. Ha impulsat entitats emblemàtiques per incorporar talent científic com ara lCREA; institucions de recerca com l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya; i grans consensos de sistema, com el primer Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació.

Alhora, l’FCRI ha desenvolupat programes de foment de les vocacions STEAM a les escoles i instituts implantats a tot el territori, com ara Petits Talents Científics o Amgen TransferCiència, centrat en l’àmbit de la genètica i biotecnologia.

La Fundació ha impulsat formats de divulgació científica d’èxit, com la Setmana de la Ciència; de reconeixement de l’activitat investigadora, com els Premis Nacionals de Recerca; i de promoció de la comunicació científica en català, com els Ajuts FCRI. Quatre dècades al servei del sistema català de recerca i innovació, el sistema educatiu i la societat. Quaranta anys plens de futur.